Soledad Sánchez Bueno

variada. Així, doncs podrem escoltar des de cant monòdic gregorià fins a polifonia del segle XIX i XX.

Fins al segle XVI avançat i en alguns casos fins al segle XVII les veus de la polifonia s’escrivien en

papers separats, no existia la partitura general. Aquesta manera de composar manifesta una forma

lineal d’estructurar el discurs musical. Abans que no apareguessin els conceptes d’harmonia i tonalitat

la música era entesa, en el context sacre, com una manera de reforçar el contingut tel text. Responia

a un estil clarament modal i imitatiu on totes les veus tenien la mateixa rellevància. Palestrina, Guerrero,

Victoria i el mateix Cererols van ser servidors d’aquest estil. Però la mateixa església, durant la

Reforma, va reclamar una senzillesa més gran davant de l’estil imitatiu que convertia els textos en

quelcom d’inintel·ligible. Dins d’aquest estil homofònic, d’estructura senzilla i sense repeticions trobaríem

l’Alma Redemptoris Mater de Palestrina.

El cas d’Orlando di Lasso és especialment interessant. Representant de l’escola polifònica francoflamenca,

fou un dels màxims exponents de la pintura de la paraula, un recurs consistent en establir

analogies entre el discurs musical i el literari. Un exemple d’això el trobem al Tibi Laus. Quan

s’esmenta la Trinitat el tactus canvia de binari a ternari.

El pas següent en la composició fou el pensament de l’estructura musical des de la verticalitat i la

transició cap a la tonalitat. En les obres de Viadana i Schütz les imitacions recerquen una sonoritat

específica, un color mai aconseguit abans i que és possible amb l’aparició de l’harmonia. El moviment

de les veus sembla conseqüència de l’execució al teclat d’una peça per tecla a quatre veus.

Pitoni i Scarlatti, dins de la plenitud del Barroc, plantegen dos estils totalment diferents, que busquen

els seus referents en estils anteriors. L’augment de recursos disponibles i la disminució de les restriccions

va permetre la convivència d’estils cada vegada més diferenciats. El Cantate Domino és homofònic

i es serveix dels canvis tonals per emfasitzar el contrast en el contingut del text. L’Exultate Deo, en

canvi, adopta un estil imitatiu per les dues primeres seccions (Exultate i Al·leluia) i per la tercera secció

(Iubilate) un estil homofònic.

La sonoritat de l’Ave Verum de Gounod és netament romàntica. L’expressivitat de la línia melòdica i

l’ús de les altres veus per provocar i resoldre dissonàncies marca l’estil i esdevé una característica

que no trobarem en cap altra de les obres del programa.

Tot i que està composada al segle XX, Cibavit eos va ser pensada com una imitació de l’estil homfònic

de la reforma, però ja mostra un pla tonal clar i una expressivitat gairebé romàntica.

Aquest concert es mostra estructurat temàticament en dues parts. La primera, més miscel·lània, és

l’anticipació d’un proper programa que tindrà per títol Laus Deo i estarà compost per salms de lloança

per bé que ara incorpora dues antífones marianes.

El llibre del salms o salteri -nom de l’instrument de corda amb què els oficiants jueus acompanyaven

el cants de lloança a Jehovà- forma part de l’Antic Testament i se l’inclou entre els llibres sapiencials.

El seu nom en hebreu és tehili: lloances.

La segona part In festo Corporis Christi és una col·lecció de música que, si bé parteix de la litúgia

eucarística del Corpus, no s’hi limita i afegeix algunes obres lligades a les processons eucarístiques

i també al Dijous sant, institució de l’eucaristia i, pròpiament dit, primer Corpus, que no en pot tenir tot

el relleu perquè està lligat a la Passió.

El seu nom original fou Festum Eucharistiae i sembla tenir l’orgien a la ciutat Belga de Lieja cap a finals

del s. XIII. Es celebra el dijous que segueix al novè diumenge després de la primera lluna plena de

primavera a l’hemisferi nord.

L’ofici de Corpus fou escrit per St. Tomàs d’Aquino i està considerat com un dels més hermosos de tot

el breviari romà. Tot i que no s’hi esmenta cap processó amb el Santíssim, és sabut que d’ençà del

segle XIV es van impulsar les processons eucarístiques a base d’indulgències. Molts municipis van

declarar obligatòria l’assistència a la processó així com la neteja i guarniment dels carrers i la

participació de les confraries o gremis. A Barcelona la processó del Corpus, que durant segles fou la

vertadera festa major de la ciutat, se celebrà des de 1320.

Teològicament els textos apunten a la transsubtantació i n’és el pal de paller el verset de l’al·leluia: La

meva carn es vertader menjar i la meva sang és vertadera beguda. Qui menja la meva carn i beu

la meva sang viu en mi i jo en ell. Aquesta cita literal de l’evangeli lliga les prefiguracions de l’antic

testament plantejades a l’introit Cibavit eos, referides al manà, amb l’adoració contemplativa de Déu

sota les espècies eucarístiques davant de les quals defalleix tota altra cosa, de l’Adoro te devote. Inici

i final del programa.

Carrers encatifats de flors, l’ou com balla damunt d’alguns brolladors barcelonins,... tímides processons,...

són el que avui queda de la festa que va ser l’origen de danses i elements d’imagineria com els

gegants, els cap-grossos, i altre bestiari, fruit de la imaginació popular, exposada en el gran aparador

que fou la processó del Corpus Christi.

Josep Martí i Montoliu

Soledad Sánchez Bueno

Barcelona, primavera de 2008