El siguiente artículo fue redactado en catalán para la página web de la Entidad Coral Nova Egara de Terrassa.

Pocs són els detalls que avui podem tenir de la Gran Missa de Mozart i moltes les rondalles que es van construir al voltant d’això. Mes enllà del dramatisme que ens suggereix la partitura, la missa va ser pensada per les noces de el mateix Mozart amb la seva futura dona Constanze. Mozart no va acabar la missa per a aquesta ocasió i tampoc va fer-ho per el naixement del seu primer fill com havia promès a Constanze. L’estrena de l’obra va ser a l’any 1783 a la església de St. Peter (Salzburg) i la seva dona va ser una de les sopranos solistes.

El 1840 va sortir la primera edició publicada de la Gran Missa. Fins aquest moment no va existir cap altra edició complerta de l’obra i, fins i tot després de la mort de Mozart només es van difondre algunes parts amb adaptacions o dins d’una altra obra. El responsable d’aquesta edició va ser Johann Anton André qui es va trobar amb fragments de l’obra a un monestir a Bavaria i va publicar tot el que va aconseguir: Kyrie, Gloria, i les seccions incompletes del Credo, Sanctus i Benedictus. Mozart no va arribar a composar l’Agnus Dei; van ser els posteriors editors els qui van fer servir la música del Kyrie per fer-ho.

Els intents de reconstrucció de l’obra van fer-se sempre des de el punt de vista litúrgic buscant la coherència amb la seva funcionalitat original; però tampoc es va deixar de tenir en compte l’estil mozartià. Així es van omplir les seccions desaparegudes o inexistents amb materials d’altres obres de Mozart com les misses K139, 322, 323 i 262. L’afegit K417a al costat del K427, és degut a que la missa ha obtingut dos números de catalogació des que es va començar a fer el catàleg. S’esperava que el catàleg Köechel fos cronològic però amb el temps es van trobar més obres, que es van introduir al mig fent desplaçar molts números. Així doncs, la Gran Missa té el número de la seva primera edició (KV 427) i el de l’altre posterior (417a).

La primera edició complerta va ser la de Alois Schmitt l’any 1901. També va ser ell qui va tenir la idea de posar el text de l’Agnus Dei sobre la música del Kyrie. Aquesta decisió va donar a l’obra una mena de caràcter cíclic que en principi no venia donada per Mozart (qui va escriure la obra en el transcurs de molts anys i força penúries) però sí es correspon amb el gust de Mozart per les estructures cícliques i amb el seu criteri sobre altres obres litúrgiques.

La solució que va aportar Schmitt va deixar content a part del públic perquè se´ls presentava una versió íntegra de la partitura; però trobem algunes discrepàncies a una crítica del any 1937 feta al The Musical Times per Girdelstone d’un enregistrament fet per la BBC de la Missa:

“... Si bé felicitem a Schmitt per seva feina com pioner a la reconstrucció d’aquesta obra (la Gran Missa), hem de reconèixer que hem d’anar més enllà de les seves concepcions. Realment no necessitem les seves terminacions. No ens importa avui si Mozart va acabar o no el Credo i podríem escoltar la missa al seu estat incomplert tan feliçment com escoltem la simfonia inconclusa de Schubert...”

Si bé las reedicions no sempre van ser benvolgudes pels músics, pel públic, i sobre tot pels crítics, es poden tenir consideracions més objectives i favorables. La idea d’aprofitar material del mateix compositor va ser una pràctica totalment consensuada i habitual a l’època de Mozart. En aquell moment era molt usual aprofitar material d’obres anteriors tant d’altres compositors com del mateix músic del que feia l’arranjament (Mozart va fer arranjaments d’obres de Bach i Handel). El procediment de reutilitzar seccions d’unes obres en altres va ser totalment lícit. Hi ha seccions de La Gran Missa (específicament el Kyrie i el Gloria) que s’inclouen al seu oratori Davide Penitente K. 469.

Van sortir altres edicions complertes proposades per musicòlegs com H. C. Robbins Landon (Eulenburg), Helmut Eder (Bärenreiter), Richard Maunder (Oxford University Press), Philip Wilby (Novello) i Robert Levin (Carus Verlag). L’edició que va fer Schmitt la va agafar la casa Breitköpf i es l’edició que nosaltres treballem. Si bé a aquesta versió s’inclouen totes les seccions de la missa nosaltres farem només les que va escriure Mozart amb l’afegit de l’Agnus Dei. Per nosaltres es molt interessant treballar amb una versió tan controvertida i que, com heu vist, va ser tan polemitzada.

No cal dir que la feina dels editors normalment és molt complexa i en aquest cas és especialment difícil. És a ells a qui hem d’agraïr poder tenir avui dignes versions per gaudir d’una de les més grans obres de l’immemorable compositor vienès.

Enregistraments

Hi ha una gran quantitat d’enregistraments i una gran part d’ells es van fer des de la versió complerta. A continuació poso els comentaris de algunes versions.

Una versió de la missa incomplerta, molt neta amb solistes de veus lleugeres i una orquestra amb instruments originals. La interpretació es molt acurada i delicada, amb un cor mitjà (només de cinc cantaires per corda) i una orquestra a la mida. Els plans de les veus sobresurten normalment quan toca sense intervencions de cap mena. Els comentaris musicològics són especialment interessants perquè exposen el criteri de pronúncia del llatí. Es pot escoltar que els intèrprets fan servir una pronunciació litúrgica que d’acord amb les notes del disc, era la vigent a l’entorn de Mozart.

Inclou les seccions que va composar Mozart sense rectificacions, per això el Credo hi és incomplert i no hi ha l’Agnus Dei. Els temps són portats a l’extrem (els lents molt lents i els ràpids mol ràpids). Les dues dones tenen timbres de veu bastant diferents i la versió té tendències romàntiques. Crec que hi ha versions millors.

També en aquest cas en trobem amb una interpretació de les seccions que va escriure Mozart de la Missa. Versió molt enèrgica i amb una tècnica vocal excel·lent. Els contrastos dinàmics i de caràcter es fan molt evidents. Aquesta versió ens ofereix interpretacions dels solistes bastants personals; ells deixen sortir les seves veus amb gran caudal y força. En alguns casos potser hi ha vibrat.

Una altra versió sense seccions afegides. Gardiner, qui va treballar per molts anys la interpretació de música de compositors barrocs, indefectiblement aborda aquesta obra de Mozart des de la mateixa estètica. Hem de dir que no és una mirada equivocada si tenim en compte que Mozart va composar l’obra en un moment en què es trobava estudiant la música de Bach i Handel. Aquesta versió es molt barroca en el tractament de les veus fins el punt que les semblances de l’obra amb Bach es fan més evidents. Els solistes adopten una mena d’estil llis, sense vibrats deixant escoltar totes les línies melòdiques netes. A més es prenen la llibertat d’afegir ornaments que potser per l’època de Mozart siguin una mica antiquats però dins del criteri general de la versió esdevenen tolerables. Tots els solistes s’assemblen molt en els seus timbres i impostació. La sonoritat dels instruments barrocs dóna una mena de caràcter més íntim que es veu reforçat per l’ús d’una afinació mig to més baix (415 hz. en comptes dels 440 hz. actuals) molt comuna entre els instruments barrocs.

Versió de la missa sense afegits. Temps molt àgils i una mica descontrolats els timbres de l’orquestra i del cor. Sandrine Piau va treballar principalment amb projectes de música antiga i a la seva interpretació això es nota. Els solistes, especialment la mezzosoprano, tenen una dicció poc clara i en alguns casos amb massa vibrat. L’orquestra es menja al cor en moltes seccions i els rols de les veus es confonen perdent nitidesa. Probablement la qualitat de la gravació és molt dolenta, cosa que costa una mica d’entendre a una versió tan nova com aquesta. A favor podem dir que l’orquestra fa una bona feina i que els petits papers solistes surten tècnicament bé.

Aquesta versió de la Missa inclosa a un doble CD juntament amb la Missa de Coronació y el Requiem ens proposa una interpretació molt extrovertida amb contrastos molt marcats, un cor i orquestra grans amb instruments actuals. La soprano sembla massa brillant en comparació amb les altres versions i en general el criteri d’interpretació es coherent amb una estètica de los anys 90 on l’estil simfònic coral s’abordava amb grandiloqüència.

Molt bones solistes femenines però el baix sona una mica descuidat. Barbara Hendrix acostuma agafar papers més dramàtics que requereixen molta força i això es nota a la seva interpretació. Janet Perry va treballar molt amb Karajan i es posa a l’alçada de la seva companya fent que els duos siguin molt equilibrats. El cor té petits problemes amb les entrades de veus masculines i amb els salts als aguts de les sopranos. L’orquestra sona amb massa força en alguns moments però en general té una sonoritat bona i clara.

Es bastant difícil trobar una versió que tingui les seccions que nosaltres no cantem. La meva feina per més endavant serà recomanar-vos una altra versió amb totes les seccions afegides.